“ Escriure i transmetre sensacions sobre el Nordic walking, ara que fa un mes que vaig iniciar la travessa Empúries - Fisterra, 1500 km - 60 dies. Avui m’he sentit galopar sobre els pals, amb una agradable sensació d’ingravidesa sobre el camí. La darrera hora i mitja de l’etapa ha estat fantàstica. Les sensacions, inenarrables. Ho intentaré transcriure com bonament pugui, ja que si anava parant per anotar el que sentia, trencava la màgia i es diluïa la successió de sensacions. “
25 de juliol de 2008. Etapa Lizarra - Los Arcos, 21 km
Travessa Empúries - Fisterra, 1500 km - 60 dies
23 de juny - 21 d’agost de 2008
Agafar els pals i ajustar-se les dragoneres. Moment especial per a executar el propòsit. Els pals em donen impuls per avançar en el camí en la direcció desitjada. Fantàstic. Fent una analogia, podríem arribar a dir que ens aporten un suport físic i tangible per a la nostra acció, podent-se mostrar com a símbol dels suports que cerquem i a voltes necessitem per a transitar per la vida.
Tot seguit ve la posició amb la qual executar els moviments, que podríem comparar amb l’actitud amb que afrontem la vida, així com l’alquímia del moviment. La vida és moviment, amb imputs i outputs, amb adquisicions i renúncies, amb nodriment i excreció, amb pèrdues i guanys. Moviment decidit per avançar impulsant el cos cap a endavant, amb els peus anatòmicament ben col·locats donant-nos aquest impuls, marcant la direcció a seguir. Part del nostre cos que ens posa en contacte i absorbeix l’energia de la mare Terra. Es produeix el primer miracle: deixo de caminar amb el peus lleugerament oberts, fruit dels meus plans, i descarrego els genolls, castigats per la pràctica dels esports de neu i d’alta muntanya.
Els bessons van batent amb lleugeresa, mentre que els quadriceps senten un lleuger dolor, fruit del treball de la cama i de l’adquisició de potència física.. El maluc i l’esquena ben rectes, mentre que les espatlles fan un lleuger moviment de rotació, avançant amb el pas altern i amb un ritme acompassat.
Els braços van “palejant” aferrant-se al mànec del pal quan aquest va per endavant, desplaçant l’espatlla cap a enrera per a donar impuls al nostre cos, tot avançant l’espatlla contrària, i obrint la mà per a descarregar els tríceps, abans de recuperar de bell nou la posició de suport del pal. Fantàstic moviment que, a banda d’enfortir els nostres tríceps, és tot una representació dels nostres actes a la vida: ens hi aferrem amb força a les coses que ens passen en el decurs de la vida, a l’hora que ens impulsen i les deixem enrera, tot obrint la mà per a desfer-nos-en, acte imprescindible per a poder tornar-nos a agafar al que sigui per tal de tirar endavant.
En tot aquest escenari, en tota aquesta projecció del cos i de nosaltres mateixos enfront de la vida, amb la pràctica del nòrdic walking la columna s’estira cap amunt, permeten circular l’energia de forma ascendent per la columna, fent una projecció de la terra cap al cel, captant-la i omplint-nos de vitalitat i d’energia. I, en el meu cas, es produeix el segon miracle: el benefici afegit de corregir la meva lleugera escoliosi de la columna i reforçar tot el trapezi -castigat per un accident de moto-, millorant molt substancialment la resposta de les meves castigades cervicals a l’esforç.
Per últim, i al capdamunt de la piràmide, o darrer graó d’aquesta escala que apunta cap al cel, la posició del cap: perfecte biomecànicament, i perfecte simbòlicament per a afrontar la vida: recta i amb els ulls mirant cap a endavant , a la recerca de nous horitzons, de noves vivències, de nous reptes, de noves experiències i de nous coneixements.
Quasi res. El nostre cos com a mestre, tot ensenyant-nos que si postural i anatòmicament el possicionèssim bé, segur que aniríem millor en tots els altres aspectes de la vida. Seguint el camí que seguim, ja que com diu el poeta “caminante, no hay camino, se hace camino al andar”, per tant, l’actitud amb la qual afrontem la vida és essencial.
Però això no ho és tot per a un muntanyenc que aplica la tècnica del nòrdic walking a una travessa tan especial com és l’Empúries – Fisterra. Especial per tot el que representa física, psíquica, cultural i filosòficament parlant. Hi ha dos aspectes més a considerar.
Hi ha un que pertany a la pròpia pràctica del nòrdic walking. Consisteix en dedicar un temps, acabada cada jornada, a fer exercicis d’estiraments. Si guanyem potència muscular i no relaxem aquesta musculatura, perdem agilitat. Fent una analogia, aquesta potencia que anem adquirint no ens servirà de res en el camp mental si no flexibilitzem la nostra ment i les nostres concepcions de la vida. La rigidesa física ens comportarà un risc de lesió, a l’hora que la rigidesa mental ens bloquejarà la possibilitat d’interioritzar altres coneixements, vivències o experiències.
I l’altre, referint-nos a un element auxiliar però bàsic a l’hora d’afrontar una activitat d’aquesta naturalesa, és l’ús de la motxilla. Una motxilla que parlarà molt bé de nosaltres, de les nostres pors i inseguretats, de les nostres aprensions i dependències, que ens faran fer acopi de bens que ens donin seguretat i protecció. Una motxilla que, sens dubte a la pràctica, ens ha d’ensenyar que a la vida cal anar lleuger d’equipatge -física i metafòricament parlant-. No té sentit l’esforç de caminar i fer un esforç sostingudament -on podrem arribar a constatar el benefici de transcendir i sentir-nos més volàtils-, si ens flagel·lem torturant-nos portant càrregues innecessàries.
Arribats a aquest punt, la reflexió filosòfica s’imposa, ja que és son pot haver-hi part de la veritable alquímia: aconseguir transmutar el dolor -físic i no físic, mental i emocional-, en plaer, fent-nos més àgils i lleugers, també, en tots els àmbits de la nostra existència.
Una darrera nota marginal. La quantitat de gent que he observat que utilitza només un pal per a caminar -quan per fer-ho utilitzem dues cames-. Treieu les vostres pròpies conclusions en base a lo anteriorment exposat -lesions en la cadera contrària… mirar per un costat la vida-.
Per últim, afegir que sense la tècnica i l’esperit del nòrdic walking, i donades les meves circumstàncies personals i les condicions sota les quals vaig plantejar-me el repte de l’activitat, podria posar en dubte l’assoliment de l’objectiu. Però sentir en la pròpia pell els beneficis que dia a dia aquesta pràctica és realment viure un prodigi. Pendent de concloure el meu estudi de camp, i a l’espera de la segona prova físic esportiva, puc avançar la notòria baixada de pes i de les meves pulsacions cardíaques. Els indrets del meu camí i les vivències viscudes contribuiran, sens dubte, a la meva evolució personal.
